Ja sé que probablement no hi ha res a fer, però crec que és el deure de tots plegats fer sentir les nostres veus i deixar clares les coses a qui ens vulgui escoltar. La sisena hora escolar, que aquest curs s’ha iniciat en la majoria de centres de Catalunya és un "invent" que sustenta la seva pretesa bondat en tres grans fal·làcies i en la incapacitat de resoldre el problema de fons per part del govern català.
La primera i més gran de les fal·làcies és lligar la sisena hora al fet de conciliar la vida laboral dels pares i mares amb la familiar. És curiós que la conciliació es dugui a terme "aparcant" el fill o filla una hora més en un centre. Avui en dia els educadors veiem amb preocupació com, cada vegada més, la família, es desentén de l’educació dels nens i nenes, traspassant la seva responsabilitat a altres institucions i estaments i inhibint-se de la seva essencial i inherent funció educadora. La conciliació entre la vida laboral i familiar hauria de tenir per objectiu incrementar el temps de convivència entre pares, mares i fills, i hauria d’afectar bàsicament l’horari laboral dels progenitors. Augmentar el nombre d’hores escolars no ens apropa a aquest objectiu, sinó que ens n’allunya. En altres paraules, no es persegueix la conciliació de la vida laboral amb la familiar, sinó la conciliació de la vida laboral amb l’escolar, mentre els pares treballen els nens han d’estar ocupats. És una aspiració legítima, però no té res a veure amb el què es vol fer creure.
La segona correspon al rendiment acadèmic dels alumnes. Hores d’ara ningú creu que la quantitat augmenti la qualitat, ni en l’ensenyament ni en qualsevol altre instància de la vida. No hi ha cap estudi concloent que demostri que l’aplicació d’una sisena hora durant tots aquests anys en els centres privats hagi reportat cap diferència significativa en el rendiment escolar entre els alumnes de la privada i els de la pública. Cal dir, a més a més, que el nostre model educatiu no ajuda a que aquest increment horari repercuteixi de forma positiva en l’alumnat. Sense anar més lluny podem valorar dos aspectes, entre els molts que podríem analitzar: les edificacions i el mobiliari. El nostre sistema educatiu és un sistema graduat, organitzat en aules i tutories, on un mestre i altres especialistes s’encarreguen d’organitzar les activitats curriculars que educaran els nens i nenes. La Generalitat, en la majoria d’ocasions que pot, i per política d’estalvi, construeix les aules amb el mínim espai exigit per la llei, quaranta cinc metres quadrats, on hauran de conviure durant sis hores i les que facin falta, vint-i-cinc i si cal més alumnes, asseguts en unes cadires dures com la pedra. I és així com s’estarà la majoria d’hores un nen o nena de sis anys, de primer de primària o un de dotze anys de sisè. La capacitat d’atenció dels alumnes té uns límits, és per això, suposo, que el departament ha proposat no fer ampliar matèria curricular en aquestes hores, la qual cosa ens porta a descobrir que la segona raó tampoc s’ajusta a cap necessitat real. Si no s’ha de fer matèria curricular ... calia la sisena hora per millorar el rendiment acadèmic? Per altra banda, l'augment d'aquesta hora repercurtirà en l'organització interna dels centres de tal manera que es perdran molts dels desdoblaments i reforços que actualment s'estan fent. La disjuntiva està entre atendre per a reforçar els alumnes una hora més tots junts o fer el reforç o ampliació de forma sistemàtica en petits grups. Crec que la resposta és clara. Si l'augment del professorat als centres s'hagués enfocat d'aquesta manera, que és la què sempre s'ha reivindicat, parlaríem ara d'una tendència afavoridora de la millora de l'ensenyament. Llàstima.
L’última gran fal·làcia. Calia equiparar l’escola pública a la privada. Aquesta frase, dita per gent que diu creure en l’escola pública fa venir ganes de riure per no plorar. L’escola pública no s’havia d’equiparar en res amb ningú. La qualitat dels centres públics, en general, i dels privats per suposat, creiem que estava fora de tot dubte. La qüestió de fons d’aquesta equiparació no és qualitativa. És el producte de la raó última que ha provocat l’aparició de la sisena hora, és el producte d’una impotència.
Les escoles privades cercaven recursos econòmics incrementant el nombre d’hores de servei escolar, entre altres sistemes. La manera més fàcil de resoldre el problema era exigir als centres privats concertats el compliment dels horaris oficials que anualment estableix el departament i que eren de cinc hores. És probable que el govern de torn intentés aconseguir aquesta fita i que davant la negativa dels centres privats s’inventés la sisena hora per equiparar-nos, ves a saber. En no aconseguir-ho aparegué la sisena. Però per a mi això té un altre nom, covardia política.
Finalment dir que els efectes de la sisena hora no trigaran a fer-se notar, i vull dir els negatius. La secundarització de primària serà un fer no més enllà d’un parell o tres d’anys, i secundaritzar-se no és cap piropo, un altre dia ho explicaré. A nivell acadèmic haurem d’esperar a mig termini per fer-ne valoracions serioses, però la hipòtesi de treball estadístic és que no s’observaran diferències significatives en el rendiment de l’alumnat. Finalment, els alumnes tindran una hora menys per poder estar amb les seves famílies, serà el granet de sorra que ajudi a la conciliació de la vida laboral amb la familiar, per voltes que li dono no li veig el sentit, són les paradoxes d’aquest món tan modern i avançat.
La primera i més gran de les fal·làcies és lligar la sisena hora al fet de conciliar la vida laboral dels pares i mares amb la familiar. És curiós que la conciliació es dugui a terme "aparcant" el fill o filla una hora més en un centre. Avui en dia els educadors veiem amb preocupació com, cada vegada més, la família, es desentén de l’educació dels nens i nenes, traspassant la seva responsabilitat a altres institucions i estaments i inhibint-se de la seva essencial i inherent funció educadora. La conciliació entre la vida laboral i familiar hauria de tenir per objectiu incrementar el temps de convivència entre pares, mares i fills, i hauria d’afectar bàsicament l’horari laboral dels progenitors. Augmentar el nombre d’hores escolars no ens apropa a aquest objectiu, sinó que ens n’allunya. En altres paraules, no es persegueix la conciliació de la vida laboral amb la familiar, sinó la conciliació de la vida laboral amb l’escolar, mentre els pares treballen els nens han d’estar ocupats. És una aspiració legítima, però no té res a veure amb el què es vol fer creure.
La segona correspon al rendiment acadèmic dels alumnes. Hores d’ara ningú creu que la quantitat augmenti la qualitat, ni en l’ensenyament ni en qualsevol altre instància de la vida. No hi ha cap estudi concloent que demostri que l’aplicació d’una sisena hora durant tots aquests anys en els centres privats hagi reportat cap diferència significativa en el rendiment escolar entre els alumnes de la privada i els de la pública. Cal dir, a més a més, que el nostre model educatiu no ajuda a que aquest increment horari repercuteixi de forma positiva en l’alumnat. Sense anar més lluny podem valorar dos aspectes, entre els molts que podríem analitzar: les edificacions i el mobiliari. El nostre sistema educatiu és un sistema graduat, organitzat en aules i tutories, on un mestre i altres especialistes s’encarreguen d’organitzar les activitats curriculars que educaran els nens i nenes. La Generalitat, en la majoria d’ocasions que pot, i per política d’estalvi, construeix les aules amb el mínim espai exigit per la llei, quaranta cinc metres quadrats, on hauran de conviure durant sis hores i les que facin falta, vint-i-cinc i si cal més alumnes, asseguts en unes cadires dures com la pedra. I és així com s’estarà la majoria d’hores un nen o nena de sis anys, de primer de primària o un de dotze anys de sisè. La capacitat d’atenció dels alumnes té uns límits, és per això, suposo, que el departament ha proposat no fer ampliar matèria curricular en aquestes hores, la qual cosa ens porta a descobrir que la segona raó tampoc s’ajusta a cap necessitat real. Si no s’ha de fer matèria curricular ... calia la sisena hora per millorar el rendiment acadèmic? Per altra banda, l'augment d'aquesta hora repercurtirà en l'organització interna dels centres de tal manera que es perdran molts dels desdoblaments i reforços que actualment s'estan fent. La disjuntiva està entre atendre per a reforçar els alumnes una hora més tots junts o fer el reforç o ampliació de forma sistemàtica en petits grups. Crec que la resposta és clara. Si l'augment del professorat als centres s'hagués enfocat d'aquesta manera, que és la què sempre s'ha reivindicat, parlaríem ara d'una tendència afavoridora de la millora de l'ensenyament. Llàstima.
L’última gran fal·làcia. Calia equiparar l’escola pública a la privada. Aquesta frase, dita per gent que diu creure en l’escola pública fa venir ganes de riure per no plorar. L’escola pública no s’havia d’equiparar en res amb ningú. La qualitat dels centres públics, en general, i dels privats per suposat, creiem que estava fora de tot dubte. La qüestió de fons d’aquesta equiparació no és qualitativa. És el producte de la raó última que ha provocat l’aparició de la sisena hora, és el producte d’una impotència.
Les escoles privades cercaven recursos econòmics incrementant el nombre d’hores de servei escolar, entre altres sistemes. La manera més fàcil de resoldre el problema era exigir als centres privats concertats el compliment dels horaris oficials que anualment estableix el departament i que eren de cinc hores. És probable que el govern de torn intentés aconseguir aquesta fita i que davant la negativa dels centres privats s’inventés la sisena hora per equiparar-nos, ves a saber. En no aconseguir-ho aparegué la sisena. Però per a mi això té un altre nom, covardia política.
Finalment dir que els efectes de la sisena hora no trigaran a fer-se notar, i vull dir els negatius. La secundarització de primària serà un fer no més enllà d’un parell o tres d’anys, i secundaritzar-se no és cap piropo, un altre dia ho explicaré. A nivell acadèmic haurem d’esperar a mig termini per fer-ne valoracions serioses, però la hipòtesi de treball estadístic és que no s’observaran diferències significatives en el rendiment de l’alumnat. Finalment, els alumnes tindran una hora menys per poder estar amb les seves famílies, serà el granet de sorra que ajudi a la conciliació de la vida laboral amb la familiar, per voltes que li dono no li veig el sentit, són les paradoxes d’aquest món tan modern i avançat.
